Bonanit

Recuperem per a tots vosaltres un article d’opinió de Josep Lluís Carod-Rovira publicat al diari El Punt Avui el passat 31 de juliol.

jlcarod

Bonanit

Les fronteres que separen les nocions de caritat, solidaritat o justícia social no sempre són tan clares ni precises per a tothom. Ni en són tampoc les motivacions de la gent que, finalment, acaba ajudant persones en una situació de marginalitat social o pobresa extrema. La responsabilitat de la justícia social és, generalment, atribuïda als poders públics i depèn de cada ideologia política. La solidaritat recolza, bàsicament, en ONG i es fonamenta en conviccions humanitàries de caràcter ètic i moral, mentre que la caritat acostuma a vincular-se a conviccions de caràcter religiós. En aquest darrer cas, cal, però, no confondre caritat amb almoina. “Sense la caritat, jo no sóc res”, escrivia sant Pau i, per això, els catòlics disposen d’un instrument tan important com Càritas i d’alguns ordes religiosos de la Caritat. La caritat és una de les tres virtuts teologals, juntament amb la fe i l’esperança, i entre els musulmans existeix l’obligació de practicar-la ja que és el tercer pilar de l’islam. Actualment, són centenars les entitats vinculades a diferents confessions religioses, com ara Iniciatives Solidàries entre els protestants, que al nostre país canalitzen l’assistència als sectors més vulnerables de la societat.

Al costat d’aquestes, existeixen altres institucions independents, sense cap dependència eclesiàstica, però de clara inspiració en valors religiosos, com ara la Fundació Bonanit. Aquesta va néixer fa deu anys, després de l’impacte que ocasionà, a Tarragona, la notícia que un home hi havia mort de fred, dormint sota un pont. De llavors ençà, l’artífex de Bonanit és el periodista Antoni Coll i Gilabert i la fundació que presideix s’ocupa, de manera prioritària, de les persones sense sostre a les quals proporciona allotjament per a dormir, rentat de roba i higiene personal, així com servei de consigna per als objectes personals o petites propietats, sense oblidar ajuts de caràcter extraordinari a les famílies més necessitades. Les persones sense sostre poden passar la nit en dues pensions de la ciutat amb les quals la fundació ha establert un acord o bé a l’antiga Casa del Transeünt, esdevinguda alberg en mans de la fundació el 2013. El menjar hi és també garantit, de manera que l’esmorzar, en col·laboració amb Càritas, rep el nom de Cafè i caliu i cada dia una mitjana d’un centenar de persones poden començar la jornada ben alimentades i en un entorn d’afecte i atenció. El dinar és assegurat per l’Ajuntament en un bar de la ciutat, mentre que un sopar fred se serveix a la cripta de la parròquia de Sant Francesc, gràcies durant uns anys a un conveni amb el Complex Educatiu de Tarragona i, darrerament, per un acord amb el Banc d’Aliments.

L’ascendència social d’Antoni Coll
a Tarragona ha estat utilitzada, intel·ligentment, per a aconseguir la implicació d’institucions, empreses i particulars en els projectes de la fundació. En el seu patronat figuren Càritas Diocesana, la Fundació Santa Tecla, l’Ajuntament, el Consell Comarcal i el Col·legi d’Advocats, si bé altres municipis del Camp de Tarragona també hi col·laboren i el
mateix senat espanyol hi ha fet alguna aportació econòmica, a la qual cal sumar altres contribucions. L’entitat sol·licita subvencions a les administracions,
signa convenis amb empreses i entitats i canalitza ajudes regulars mitjançant els Amics de la Fundació Bonanit, amb la xifra indicativa de 50 euros l’any. L’agudització de la crisi econòmica, amb l’increment de l’atur crònic i la dificultat per a molta gent d’arribar a finals de mes, ha fet disparar el nombre de persones, nascudes aquí o a fora, que s’han quedat literalment al carrer i sense cap element de subsistència. El daltabaix existencial produït en la vida de qui queda fora del circuit de la normalitat quotidiana, és absolut. I és a aquesta gent a qui Bonanit s’adreça, per més que hi hagi qui cregui que entitats com aquesta potser ajuden a dissimular, involuntàriament, els dèficits assistencials dels poders públics, incapaços de fer front a totes les necessitats socials existents. És aquest un temor o una sospita ben legítima, certament, però les desenes de milers de persones a qui s’ha donat llit, dutxa, menjar i afecte, al llarg dels anys, no ha calgut que esperessin el dia gloriós del judici final, el govern mundial perfecte, la independència nacional o la societat sense classes per a obtenir-ho. Força abans ja han trobat, de la mà d’iniciatives com Bonanit, allò que ningú no els donava i que no tenien: dignitat com a persones.

Anuncis